Les rareses i curiositats més sorprenents de l’espanyol |…

Quin idioma et proposes aprendre tots els anys? Anglès? Potser francès? O potser és l’alemany? Hi ha una creença molt estesa que aquests idiomes són essencials per fer negocis internacionalment. I així és. No obstant això, l’espanyol es posiciona com una de les llengües amb major nombre de parlants i s’ha convertit també en fonamental. Quant en saps, d’ella? T’expliquem les rareses i curiositats més sorprenents de l’espanyol.

Quanta gent parla espanyol?

L’espanyol és una llengua que sedueix. Independentment dels països de parla hispana, cada cop hi ha més persones que s’inclinen per aprendre aquesta llengua. Ara bé, quanta gent parla espanyol al món? Les últimes dades publicades per Statista revelen que l’espanyol és la quarta llengua més parlada a la Terra.

L’any 2021 s’han comptabilitzat aproximadament 534 milions de parlants d’espanyol. D’aquesta xifra, 460 milions són nadius. Això indica que més del 6 % de la població mundial és parlant natiu de l’idioma.

Les dades coincideixen amb els informes publicats per l’Instituto Cervantes. Aquest organisme estima que si continua la tendència actual, la xifra de castellanoparlants podria assolir l’any 2068 els 724 milions de parlants. Et sorprèn la dada? Doncs no hauria de ser així! Saps per què? Només als Estats Units aprenen anualment l’idioma 8 milions de persones, mentre que al Brasil ho fan sis milions de persones.

Les millors curiositats de l’espanyol

L’espanyol és l’idioma dominant en l’hemisferi occidental.
És una de les llengües més parlades al món. Se situa pel darrere del xinès, que té uns 1.200 milions de parlants; i de l’anglès, que compta amb més de 600 milions de parlants.
Es parla en més de 44 països.
Desenes de països tenen l’espanyol com a primer idioma. Uns 44 països del món tenen l’espanyol com a primera llengua. S’estima que hi ha uns 3 milions de persones parlants de primer idioma. Si examinem les raons geogràfiques, l’espanyol és el quart idioma més parlat darrere de l’anglès (112 països), el francès (60) i l’àrab (57).
Forma part de la família de llengües indoeuropees.
L’espanyol és membre de la família de llengües indoeuropees, que parla més d’un terç de la població mundial. En aquesta família també s’inclouen idiomes com el francès, anglès, alemany, els idiomes eslaus, els idiomes escandinaus i diversos idiomes indis. L’espanyol també s’inclou en la subcategoria de llengua romànica. Recordem que les llengües romàniques inclouen altres com el portuguès, francès, català, italià i romanès.
Un idioma… des del segle XVIII.
Els experts no han pogut determinar la data exacta en què l’espanyol es va convertir en un idioma. Sí que han exposat que va ser al segle XVIII quan el llatí-castellà de la regió centre-nord d’Espanya es va convertir en espanyol. Els historiadors apunten que el rei Alfons X de Castella va establir ja al segle XIII que el castellà era l’idioma oficial de la península. A més, quan Colom va viatjar a Amèrica l’any 1492, la seva versió de l’espanyol havia evolucionat fins al punt en què els castellanoparlants d’avui dia podien entendre’s fàcilment.
Mèxic és el país hispanoparlant més gran.
Amb una població de més de 121 milions de persones que parlen espanyol, Mèxic és geogràficament el país de parla hispana més gran. Amb gairebé 53 milions de persones, Estats Units alberga la segona població de parla hispana més gran de món, seguida de Colòmbia, Espanya i Argentina.

És l’espanyol un idioma únic?

Hi ha qui afirma que l’espanyol és un idioma únic. I així és. Les seves particularitats el fan especial i diferent pel que fa a altres idiomes. Però és realment únic o hi ha més d’un idioma ‘espanyol’? Lamentem comunicar-te que l’espanyol no és tan únic com sembla.

Una gran part dels milions de castellanoparlants es comuniquen en un espanyol propi que, malgrat que es regeix per unes regles ortogràfiques, sintàctiques i gramaticals úniques, es diferencia per la riquesa d’un vocabulari propi i, també, per la forma de pronunciar algunes lletres i grafies.

Pronunciació de l’espanyol

Per exemple, a banda de pronunciar la “c” com si fos una “s” (cosa que també es fa al sud d’Espanya i a les illes Canàries) l’espanyol dels països llatinoamericans és força diferent del que podem sentir, per exemple, en una cafeteria de Salamanca.

Singularitats de l’idioma

Altres característiques que converteixen l’espanyol en una llengua singular allà on es parli és l’ús gramatical que se li doni. Hi ha regions en què se sol referir el diminutiu ‘ito’ o ‘ita’ en lloc de ‘in’ quan ens referim a paraules com pequeñito en lloc de pequeñín.

Als països llatinoamericans s’empra amb assiduïtat el pronom personal ‘vós’ en lloc de ‘tu’. Exemple: “¿Vos estás jugando conmigo?”. El mateix passa amb el pronom ‘ustedes’ en lloc de ‘vosotros’ per dirigir-se a persones de qualsevol edat. Exemple: “¿Quiénes de ustedes prefieren chocolate para merendar?”. Aquesta fórmula de tractament també es fa servir en algunes comunitats espanyoles com la canària.

L’embolic del vocabulari

El vocabulari tampoc es queda enrere. És curiosa la definició diferent d’algunes paraules en funció de la zona en la qual es parli. Un dels exemples més populars és coger. Compte amb aquesta paraula si visites Mèxic; allà s’utilitza com a sinònim de mantenir relacions sexuals.

També destaca en aquest vocabulari la paraula chiva, és a dir, la femella del boc, chivo. A Veneçuela, en canvi, vol dir roba de segona mà.

I què podem dir de boludo? A Espanya aquesta paraula gairebé no es fa servir, però a l’Argentina o Uruguai significa “que té poques llums o que actua com a tal”, però atenció! Si viatges a Mèxic boludo vol dir “que té protuberàncies”.

D’altra banda, a Espanya, la paraula perra significa femella del gos o l’enrabiada d’un nen. En altres països com Equador és la típica ressaca.

I si parlem de foco, a Espanya seria una mena de llum, a Colòmbia és sinònim de somnolència.

L’essència de l’espanyol: la lletra ñ

Si hi ha una característica que distingeixi el nostre idioma de la resta és, sense cap dubte, la presència de l’enya, tan entranyable i estimada, també anomenada “lletra ñ”, oi? Doncs no. Vas errat! Investigant una mica sobre aquesta lletra “espanyolíssima” hem esbrinat que també forma part d’altres idiomes com el guaraní, el quítxua o el tagal. És evident que la influència dels conqueridors espanyols segur que va tenir alguna cosa a veure…

Exclusivitats a part, el que sí està clar és que el caràcter de l’enya forma part intrínseca no només del nom d’Espanya, sinó de multitud de paraules que, sense ella, sonarien estranyes i, fins i tot, provocarien confusió (“Me rompí una una”- “Me rompí una uña”).

Segons alguns estudiosos, la lletra “ñ” sorgeix als monestirs medievals. Com ja saps, una de les tasques més importants dels monjos era copiar llibres, una tasca summament pesada i, de vegades, interminable. Per estalviar temps, quan havien d’escriure la seqüència de lletres “nn” (per exemple “annus” o “Hispannia”) els monjos tan enfeinats abreviaven i col·locaven una lletra “n” petitona just al damunt de la primera. Aquesta miniatura d’ena va derivar, amb el temps, en el famós tret que tots coneixem i que tant trobem a faltar en els teclats d’ordinador d’altres països.

Paraules curioses amb la lletra ñ

Per acabar aquest article, volem compartir amb tu algunes paraules curioses que s’escriuen amb ñ.

Añacal:	Fusta en què es porta el pa al forn després del pastat.
Pipitaña:	Flauta feta de canya d’ordi tendre.
Cañameñas:	Fet amb fil de cànem.
Piñuelo:	Gra o llavor del raïm i d’alguns altres fruits.
Esmuñir:	Munyir les branques dels arbres.
Entuñar:	Dit d’un arbre o d’una vinya: omplir-se de fruit.