A l’hora de traduir qualsevol text especialitzat, ja sigui mèdic, informàtic o jurídic, el traductor ha de conèixer molt bé el camp del saber al qual s’enfronta. No n’hi ha prou amb conèixer un i altre idioma perfectament, cal conèixer la temàtica del text per poder donar sentit a la traducció.
En el camp jurídic i en la traducció jurídica entre el gruix de les llengües del vell continent i l’anglès, en concret, és especialment necessari conèixer les diferències entre l’ordenament jurídic de la llengua de partida i l’ordenament jurídic de la cultura de la llengua d’arribada.
Si bé es dona el cas que els ordenaments jurídics francès i italià, o l’espanyol i el portuguès, poden ser més o menys similars, no passa el mateix entre els ordenaments jurídics de països anglosaxons, com els EUA, Regne Unit o altres països de la Commonwealth, i els països amb un ordenament jurídic que parteix del dret romà, com passa en la majoria de països europeus.
A priori, el dret anglosaxó es basa en el que coneixem com a Common Law, és a dir, la llei comuna, i és un ordenament jurídic basat en la tradició i en el costum, on les sentències judicials tenen un pes específic a la hora de crear jurisprudència que no tenen les sentències de països l’ordenament jurídic dels quals es basa en el dret romà. Els països seguidors de la tradició romana basen la seva jurisprudència en les lleis; tots els delictes i penes possibles han d’estar legislades, i si no existeixen a la llei escrita, es crea un buit legal pel qual es poden colar els criminals.
Els jutges del dret romà poden interpretar la llei, però no esmenar-la, i les lleis han d’estar redactades de la manera més unívoca possible, de manera que no hi pugui haver interpretacions múltiples, encara que això gairebé mai és possible. D’aquí que un conegut refrany ens adverteixi que: Feta la llei, feta la trampa.
En el sistema del Common Law, el costum i les sentències judicials alimenten el propi sistema jurídic. Això fa que el seu ordenament sigui molt més dinàmic i que pugui adaptar-se molt millor a les circumstàncies concretes i l’esdevenir dels temps, sense necessitat d’esperar que els legisladors decideixin dedicar-se a sospesar nous delictes que engrosseixin el nostre codi penal.
L’ordenament jurídic del Common Law sorgeix de l’ús i del costum, i per això és tan important, com bé sabem per les pel·lícules americanes, que els advocats siguin capaços de trobar sentències prèvies favorables a la seva causa en casos similars als que ara porten entre mans. Si en un moment donat de la història hi va haver un jutge que va fallar a favor de Hudson en el cas Hudson contra Texas, ja hi ha jurisprudència que dona suport una part dispositiva actual en el mateix sentit. Tot això, però, no té sentit en l’ordenament jurídic del dret romà. Els romans eren gent seriosa a qui els agradava deixar-ho tot lligat i ben lligat, per escrit i per sempre més. Quan es tractava de la llei, els romans volien saber a quin poder atenir-se, ja fos a la Gàl·lia o a la Jacetània, aquest sistema buscava l’estabilitat legal en tot un imperi. Una llei homogènia, única, que perdurés en el temps a tota la Mediterrània. Els anglosaxons, en canvi, van fer prevaler la interpretació que els jutges feien de la norma i el costum, i a partir d’aquí van crear l’ordenament jurídic, en lloc de donar prioritat a la llei escrita, com passa en el dret romà.
Dit això, crec que queda clar que a l’hora de traduir haurem de anar amb molt de compte i ser molt conscients de les diferències entre un i altre ordenament jurídic, diferències culturals que, en aquest cas, ens podrien portar a la presó.
