Esport i traducció poden anar de bracet. Això és el que ens ensenya la Inés, una de les gestores de projectes d’Okodia. I és que quan era ben petita es va aficionar a l’atletisme i amb 16 anys es va arribar a especialitzar en la prova de salt d’alçada. Tot i això, segons explica, sempre ha destacat en les competicions de mig fons i fons, en les proves de 1500 m i 3000 m obstacles. “No va ser fins que vaig anar a estudiar a Granada que no em vaig especialitzar en aquestes carreres”.
Els reptes de la competició
– Què és el que t’atreu més de la competició? Per què?
M’agradava molt competir per la sensació dels nervis, la pressió… Tenia molta capacitat d’abstracció mentre corria, cosa que també m’agradava molt. Entrava com en una fase REM (però de carrera, no la del son, he he he) i només em centrava a córrer de valent.
També m’agradava molt la sensació de la feina ben feta. És cert que no sempre aconseguia el que m’havia proposat, però com que sempre m’esforçava molt a la pista, acabava amb una bona sensació.
Costa explicar-ho… Al mig fons i fons hi ha proves molt dures que t’exigeixen un nivell elevat d’esforç durant força temps. Quan ja vas molt cansat encara et queden 2 o 3 voltes més per donar i penses que no arribaràs a la meta. Es pateix molt, però després la sensació d’arribar al final és molt satisfactòria. No sé si algú que no ha fet atletisme pot arribar a entendre aquest sentiment…
– Quin ha estat el repte més gran al qual t’has enfrontat durant la teva carrera atlètica?
Diria que els reptes més grans han estat les mudances. El canvi més gros va ser quan me’n vaig anar a estudiar a Granada amb 18 anys. Volia anar tant sí com no a estudiar traducció a Granada. Vaig prioritzar els meus estudis i l’atletisme es va quedar en un segon pla en aquell moment. Un cop ja sabia que començaria a la Universitat de Granada, vaig intentar organitzar com faria amb el tema dels entrenaments, les competicions i coses així.
Vaig tenir molta sort de trobar el que va ser el meu entrenador a Granada, Jesús Montiel, i el seu grup d’entrenament. I també vaig tenir sort d’acomodar-me als entrenaments que ens feia fer. Aquest va ser el repte més gran: passar d’estar entrenant principalment per competir en salt d’alçada a entrenar únicament per ser corredora de mig fons. Els entrenaments són completament diferents i la càrrega de treball no és comparable. A més, a tot això se sumava que sortia de les classes de la facultat quan el meu grup ja estava acabant d’entrenar i vaig haver d’adaptar-me sola. I com s’aconsegueix, això? Amb moltes ganes. Tenia ganes de superar-me físicament i mentalment, tenia ganes de competir. L’ambició i la disciplina són els factors principals per superar qualsevol desafiament.
La traducció, una carrera de fons
– Com ha influït la teva experiència en l’atletisme en altres àrees de la teva vida, sobretot en l’àmbit de la traducció?
Hi ha influït molt positivament. L’esport, no només l’atletisme, inculca valors: la disciplina, l’esforç, la superació, el sacrifici… Aquests valors m’han ajudat sempre als estudis i a la vida en general.
La traducció és un àmbit on t’has de formar constantment. És gairebé impossible dominar a la perfecció un idioma, doncs imagina’t amb dos o tres. Aquesta disciplina que t’ensenya l’esport és necessària per ser una bona traductora.
– Com gestionaves la pressió a les competicions?
Competir era el que m’agradava més de l’atletisme. M’agradava molt sentir aquests nervis abans de sortir a córrer, la tensió de la carrera i de deixar anar tota la ràbia en acabar.
Jo era de les que gestionava molt bé la pressió. Hi ha algunes curses en què m’hi jugava més i d’altres en què m’hi jugava menys, però jo sempre sortia a donar-ho tot i a passar-m’ho bé, com em van ensenyar els meus pares de petita. Al final, l’atletisme era un passatemps divertit i sa en què vaig conèixer molta gent, així que provava de gaudir cada cursa.
– En què s’assembla o en què es diferencia la pressió que sents quan tractes amb clients d’Okodia?
No és gens comparable… L’única pressió que s’hi podria assemblar és quan els clients ens envien projectes molt urgents. Comença a córrer el rellotge i en alguns casos sí que sents la pressió perquè està tot organitzat al mil·límetre i si falla una de les parts, falla la resta també. Tot i això, el tracte amb els clients sol ser excel·lent, així que no sento gaire pressió.
Una competició d’altura
– Hi ha algun atleta o entrenador que hagi estat una inspiració per a tu al llarg de la teva carrera?
Tots els entrenadors que he tingut han estat una inspiració per a mi al llarg de la meva carrera. Germán, amb qui vaig descobrir l’atletisme; Rubén, que va fer que em piqués el cuquet del mig fons i Jesús Montiel, que va ser amb qui vaig gaudir els meus últims anys competint al meu nivell més alt. Va ser Jesús amb qui em vaig adonar, després de molts anys, de la meva capacitat d’esforç, sacrifici i superació.
També vaig tenir atletes que em van inspirar molt en algun moment de la meva vida, però que després van deixar de ser inspiradors perquè van tenir relació amb el dopatge, per exemple. Avui dia, els atletes que més m’inspiren són aquells que conec personalment i sé per tot el que han hagut de passar per arribar on són. Els atletes famosos “només” em generen admiració, no m’arriben a inspirar perquè no conec com és el seu camí fins a l’èxit.
– I algun traductor professional? Per què?
La traductora professional la tinc claríssima: María José Aguirre. Gràcies a ella i a la seva traducció de Los Simpson vaig començar a interessar-me i a endinsar-me en aquest món.
Rumb als Jocs Olímpics
– Quan i per què vas decidir deixar de competir? Com va ser prendre aquesta decisió?
Ja fa uns quants anys vaig tenir un problema mèdic que em va deixar apartada un temps de l’activitat física en general. Quan vaig poder tornar a calçar-me les sabatilles, tenia molta il·lusió per endinsar-me de nou en el meu passatemps preferit.
Vaig aconseguir superar moltes pors i tornar a competir, però ja tenia un altre tipus de responsabilitats al cap que eren incompatibles amb un esport tan exigent com l’atletisme. Va ser molt difícil. No em veia capaç de deixar de banda una cosa que m’havia acompanyat tota la vida. La decisió la tenia clara des de feia un temps, però em va costar molt verbalitzar-la. Ara, després d’una mica més d’un any d’aquell moment, ja estic adaptada a la meva “nova” vida. Vaig al gimnàs uns 3-4 dies a la setmana (o almenys ho intento) i sí que aprofito els dies assolellats per fer de nou les passejades per a les quals em vaig entrenar tant.
– Així i tot, aquest any veuràs els Jocs Olímpics. Com va sorgir aquesta oportunitat?
Sí! Em fa molta il·lusió poder anar als Jocs i poder-ho viure des de dins.
Que com va sorgir? Doncs com sorgeixen la majoria dels plans amb les meves amigues. Li vaig comentar a la meva amiga Merche que em faria il·lusió anar-hi i ella em va dir que també, així que quan van sortir les entrades a la venda, ens les vam comprar i ja no ens podíem fer enrere, he he he.
Em feia molta il·lusió anar-hi quan era més petita perquè tenia una aposta amb el meu oncle Rober que quan jo anés a competir als Jocs, ell vindria a veure’m. Com a tot esportista, m’agradaria haver complert aquesta promesa, però no ha pogut ser…
Estic segura que en gaudiré un munt igualment, encara que sigui des de la barrera. A més, tinc l’al·licient que potser competiran diversos amics meus i serà una cosa molt, molt emocionant.
– I ara que no competeixes et planteges algun repte en l’àmbit esportiu o de qualsevol altre tipus? Quin?
Als reptes esportius els he tancat la porta durant una temporada. Alguna cursa popular correré aquest any amb les meves amigues, per recordar els vells temps, però per ara només faig esport per mantenir-me sana.
Ara que tinc més temps lliure, estic provant les coses que sempre vaig voler fer i no podia: vull aprendre diversos idiomes, em vaig apuntar a classes de pintura, m’agradaria aprendre patronatge i costura… Estic segura que trobaré mil coses per mantenir-me ocupada i, qui sap, potser d’aquí a uns anys em torna a picar el cuquet de competir. Ja ho veurem!
